Fènix

Ripoll i Villanueva, Ricard

Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021

Potser et passa pel cap, en un moment de profund cansament –allò que anomenaven spleen– la possibilitat de deixar de resistir. Et trobes davant d’un precipici i aquest et crida, et crida el buit, et crida un passat que ja no et pertany, ple d’entrebancs: la por, la solitud, les separacions, un intens destret que t’immobilitza, la malaltia que creix i fa arrels, i t’empresona. Res enfora i res endins. El dolor apaga, lentament, l’incendi que t’habitava. El desig ha esdevingut una pedra que tragines sense esma. Però, de sobte, mires l’horitzó, contemples l’infinit. I saps que tornaràs a estimar els mots, saps que tornaràs a estimar i que tornaràs a sofrir, és inevitable, però des d’aquest ésser que t’oprimeix també comença a créixer una lleu esperança. Ja sents els batecs de l’eterna espera. Ara només et cal escolta el lent moviment de les busques i omplir les hores de passió. Només et cal contemplar l’infinit.