Alegría

Alegria no vol ser com sa mare. Ha crescut a la vora d'un abisme i s'aferra als estudis i al treball per no caure-hi. Però arriba Mario, criat a força de cops i humiliacions, tan fort i alhora tan fràgil. Abraça com un roser, que fa bona olor i es clava a la pell. A la primera punxada, Alegría intenta escapolir-se, però el roser s'ha transformat en esbarzer. Ja no sap sortir-ne. Aquest món nou -de camaraderia adolescent, tardes a la piscina i descobriment del sexe-, es converteix en prohibit perquè a ella ja no li correspon cap món: ella ja és només un element, una possessió més, al món de Mario.