Convalecencias

Els metges se senten sovint impotents davant aquest període confús i vacil·lant que anomenem convalescència: ja no és malaltia, però tampoc la salut no s'ha recobrat plenament. Un descans forçat que preocupa i impacienta moralistes i burgesos, ja que fa oblidar aviat els beneficis de la vida activa; però un veritable oasi, per contra, per a qualsevol escriptor: per a Jane Austen i Madame de Staël, per a Goethe, Tolstoi, Zola i Henry James, per a Rilke, Proust, Döblin, Céline, Thomas Mann i tants altres. Elegir la pau que brinda l'habitació -aquest recés per al pensament, per a la creació, per a l'amor fins i tot- o l'esforç fragorós que demana el món? En el passat, el repòs es contemplava només com a conseqüència inevitable de l'ardor guerrer o com a treva destinada al rigorós examen vital, a la conversió profunda i exemplar. Tanmateix, en aquest segle que ara habitem, en què com a societat seguim i estem greument danyats, sembla que ens haguem tornat més atents i sensibles a aquesta pausa tan intensa com limitada. Perquè massa bé sabem que els plaers fràgils de la convalescència amb prou feines resisteixen els embats dels temps acerats moderns.