De vera vita

De vegades, ens assalta la sospita que la vida podria ser una cosa molt diferent de la vida que vivim. Que potser aquesta no sigui més que una aparença de vida, que potser s'ha buidat de la seva essència sense que ens haguem adonat i sigui només el simulacre o la paròdia; perquè les nostres vides s'estanquen, es resignen, queden sepultades sota el cúmul dels dies, s'alienen i es cosifiquen sota la influència forçosa del mercat i la tecnificació. Que potser estiguem deixant passar, sense ni tan sols adonar-nos-en, la veritable vida. Però què és la vera vita? De Plató a Rimbaud, de Proust a Adorno, aquesta pregunta s'ha mantingut vigent a través dels temps. No és la vida bella, o la bona vida, o la vida feliç, tal com l'ha exalçada la tradició occidental. No es troba, de cap manera, al mercadeig de la felicitat i el desenvolupament personal que tant negoci fan avui dia. La vida autèntica no projecta cap contingut ideal, ni tampoc cau en l'autocelebració pròpia del vitalisme. És, per contra, el rebuig obstinat a la vida perduda, el no rotund a la pseudovida. La veritable vida és tractar de resistir la no vida, de la mateixa manera que pensar és resistir al no pensament.