El proyecto Picasso

"Quan Picasso va morir vaig llegir en una revista que havia fet quatre mil obres mestres a la seva vida i vaig pensar: "Caramba, jo puc fer això en un dia"", d'aquesta manera reflexionava Andy Warhol a propòsit de Picasso al seu llibre "La filosofia d'Andy Warhol", aparegut el 1975. Feia poc que havia mort Picasso, productiu fins al final, obsessionat fins a entrats els anys 60 del segle XX amb el tema del pintor i la model: l'artista de la tradició clàssica, que es fa amb els grans mestres, que torna la mirada cap a "Las Meninas" i les multiplica, les converteix en sèrie, imatges de les cultures populars que desacralitzen el món i que van fascinar tants artistes des de les primeres dècades del XX. Picasso també va caure sota l'encanteri d'aquesta cultura popular que va construir una relació diferent amb la visualitat tal com s'havia conegut fins aleshores. D'aquestes cultures populars Picasso aprenia la tècnica per construir una imatge en què l'obra, el personatge, el retrat d'aquest personatge, la biografia mateixa... tenen una mica de fabulós projecte autobiogràfic que, com passa amb Dalí, forma part de una maniobra complexa i calculada que parteix de l'artista, amb la seva imatge sempre sota control. Assegut davant la pantalla translúcida de Clouzot a "Le mystère Picasso" de 1955, Picasso pinta. Pinta i esborra. Corregeix i les formes es van metamorfosant. Aleshores és un gran mestre, ric i aclamat per tothom, com sempre va desitjar ser. Malgrat tot, malgrat l'èxit i la cura a l'hora de dissenyar la seva pròpia imatge en el "projecte Picasso", un dubte últim sorgeix davant d'aquest home ja gran que va aprendre gairebé tot del cinema, del circ, del vodevil..., una possibilitat de lectura més que, com sempre passa amb Picasso, repta la nostra audàcia.