El resurgir español 1713-1748

La historiografia no ha estat clement amb Felip V, el primer Borbó a regnar a Espanya, del 1700 al 1746. Motejat d'incapaç, indolent i d'estar dominat per la seva segona esposa, Isabel de Farnesio, el cert és que sota el seu ceptre la Monarquia Hispànica va tornar a ser una potència dinàmica i expansionista, en particular al teatre mediterrani, amb campanyes a Itàlia i al nord d'Àfrica. El ressorgiment espanyol 1713-1748 incideix en el profund canvi que la instauració dels Borbons va suposar respecte a les actituds i pràctiques dels Habsburg, subratllant el paper que aquest monarca va tenir en el reverdir del poderío espanyol a partir de 1713, tant en la reconstrucció de l'Exèrcit i de l'Armada com, en el pla diplomàtic, en la capacitat de teixir una nova xarxa d'aliances. A més, qüestiona el paradigma tradicional sobre l'orientació atlàntica de la Monarquia a la primera meitat del segle XVIII, fent èmfasi en el control hispànic sobre la Mediterrània occidental, teatre d'operacions on es van desenvolupar les campanyes espanyoles durant la Guerra de la Quàdruple Aliança ( 1717-1720) i les guerres de successió polonesa (1733-1738) i austríaca (1740-1748), i les postures tant a Espanya com a Itàlia davant l'intent de Felip V, insatisfet amb les clàusules del Tractat d'Utrecht, de reconstruir l'Imperi espanyol, i en aquest sentit, ens fa repensar la narrativa habitual sobre la història d'Europa. Christopher Storrs, hispanista i professor de la Universitat de Dundee, beu d'un amplíssim cabal de fonts primàries per documentar les innovacions polítiques, financeres i militars que van posar els fonaments del modern Estat espanyol i es van coadjuvar així cap al sorgiment d'una identitat nacional, fent especial èmfasi en la contribució personal del mateix Felip V en la consecució d'aquest ressorgir espanyol.