Frutos salvajes

Hi ha novel·les que s'ancoren en un context històric, social i cultural molt específic i, tot i així, viatgen bé a altres cultures; novel·les que ens obren una finestra a mons llunyans i desconeguts i que alhora ens expliquen històries que ens interpel·len, potser perquè tracten temes universals que transcendeixen les fronteres culturals. Una és Fruits salvatges de la xinesa Sheng Keyi. Xiaohan és la narradora d'aquesta novel·la, una jove periodista d'orígens camperols de la regió del sud de Hunan que rememora la història de la seva família. Ho fa amb una certa distància irònica i amb una bona dosi d'humor negre, tot i que (o potser perquè) molts dels esdeveniments que narra són realment dramàtics. Entrem a la seva família a través del retrat dels més propers: un avi ludòpata que li ensenya cal·ligrafia, un pare despòtic i maltractador, una mare submisa però que la recolza en els seus estudis, un germà expresidiari, un altre germà intel·lectual que s'involucra als successos de Tiananmen, una germana que passa del maltractament patern al marital. Aquest nucli familiar va creixent al llarg de la novel·la amb enllaços matrimonials, aventures amoroses, amistats i descendència, cosa que permet a la narradora mostrar-nos, a través d'històries entrellaçades de les diferents generacions, la cara íntima de la Xina dels darrers seixanta anys. Gràcies a aquesta magnífica traducció del xinès de Miguel Sala Montoro podem escoltar la veu singular que Sheng Keyi crea amb el personatge de Xiaohan, gaudir de la bellesa de les seves imatges, la musicalitat i el ritme narratiu que no decau en cap moment, l'humor negre, punxant, de vegades escatològic d'aquesta autora que, malgrat la duresa, no renuncia a la tendresa quan mira els seus personatges. Fruits salvatges ens mostra la complexitat d'un país que per a la majoria resulta hermètic i exòtic. Després de llegir aquesta novel·la, la distància que ens separa s'escurça potser una mica. I això ja és molt.