Función de pérdida

Si tota col·lecció de relats pateix el pecat original de l'heterogeneïtat, en aquesta Funció de pèrdua, el seu autor ha tingut la deferència d'inserir un marc estructural tènue al conjunt: la menció a l'inici i al final d'una temàtica musical (que mai no és igual a la literària) al voltant de l'obra Quadres d'una exposició, reunió de peces també heteròclites alguna de les quals sembla d'especial significat els dies de l'escriptura d'aquest llibre, parlem, és clar de La gran porta de Kíev. Cal agrair que aquest marc no constrenya la gran llibertat amb què estan construïts aquests relats, d'assumpte i data de composició molt variats, però units per característiques que sempre distingeixen la prosa de Bermúdez, com l'orfebreria verbal, el mitjà to que no vol ser mai solemne, la presència del llenguatge com un personatge més i un mitjà de fer avançar la narració... Però també hi ha novetats en aquests breus textos: l'aparició del fantàstic en diversos graus i casos (p.e. Masilla, Loredo... ), i el que sembla ser presència d'autoficció en altres (Astillas, Accepta el meu odi, La gelateria freda...). Segurament sigui la gratitud, expressada en homenatges a amistats o personatges del món literari, una clau agradable d'aquest llibre, en moments tan donats a l'adanisme i l'absència de referents. Des de l'epígraf del seu admirat Nabokov a les dedicatòries amb nom i cognoms, es planteja un recorregut d'admiració al passat des de la independència del present. I el títol, és clar, que es refereix a un dels interessos permanents de l'autor: la gestió de qualitat, però sobretot a la contemplació de la vida com a successió de pèrdues, que configuren una visió sentimental alhora que sense concessions de la vida literatura i de l'existència.