Hijos del naufragio

A mesura que s'acosta el centenari de la mort de Franz Kafka, les poques pàgines que va publicar en vida apareixen com espurnes que van provocar un gran incendi. Però no un foc destructiu; més aviat una pura i alta flamarada que encara il·lumina com un far el cendrós paisatge que s'estén al nostre voltant. En Fills del naufragi, la figura de Franz Kafka projecta la seva llarga luminiscència en el tancat món d'una nau de guerra, el famós cuirassat Potemkin, i en un entorn polític tan pudent com el soviètic, quan Stalin i Trotski pugnaven per alçar-se amb el poder . Diverses desenes de personatges, teòricament convidats pel govern soviètic a aquest improbable creuer, són projectades fins a nosaltres des de la vida real de l'època, o arrencats d'obres literàries que llavors es van escriure, o cauen dels nostres actuals anhels i mancances, convivint de manera enèrgica per configurar una llarga cadena de successos, que en realitat són símbols pertorbadors. A poc a poc, aquesta gent, aquests navegants de la vida, als que impulsen forces molt similars a les que avui ens arrosseguen, en l'esgotament estèril de la seva lluita, aniran descobrint en Kafka ("un jueu de Praga", potser el últim dels últims a l'escala de valors soviètica) no la foscor kafkiana, sinó la seva llum interior; la resplendor espiritual capaç de donar sentit al seu llarg viatge cap a no saben on. Aquí no hi ha l'absurd perquè la mort sempre és a prop, com en la vida, i es presenta amb sarcàstics tons que porten la màscara de la comèdia encaixada sobre el rostre. A vegades ens fan riure a mandíbula batent, o només somriure, ja que ens vam retirar cap a dins de la comicitat, potser avergonyits.