La historia en ruinas

Potser avui sentim més intensament sota els nostres peus el tremolor de la destrucció dels monuments. Moviments com "Black Lives Matter", les justes reclamacions dels descendents de pobles colonitzats o les lluites per la memòria històrica després de les dictadures del segle XX han exigit reparacions simbòliques que sovint passen per intervenir, retirar o demolir estàtues de personatges i esdeveniments heroificats per una sola versió dels fets. No obstant això, com ens convida a reconèixer aquí Maurici Tenorio, pujar i baixar dels monuments és tan vell com la pròpia història. L'autèntica novetat resideix en el flamant monument de la nostra era: el selfie, la imatge que, gràcies a la màgia de les xarxes socials, pretén congelar el gest de destrucció com un acte monumental que rendeix honors a la veritable justícia i al definitiu progrés, i que ofrena la runa del present als altars d'un futur millor, més ètic i pur. Però només cal ficar les mans al fang del passat per convèncer-se, amb l'autor, que la història no és sinó una successió d'infàmies, i res ens indica que l'avenir tingui la capacitat de conjurar els seus mals. Davant del gest reductor i estèril de la destrucció, Mauricio Tenorio proposa buscar refugi a la ironia per donar a llum, amb una bona dosi d'autocrítica, la possibilitat d'una relació amb la història que permeti fer comptes amb allò que incomoda políticament, mirant-lo cara a cara. Repensant els nostres usos del discurs històric i de l'espai públic, i, sobretot, desmitificant-ne els poders, potser podem oferir a la nostra generació ia les que vinguin alguna cosa més que ruïnes.