Las sin tierra

Les sense terra, trencant el mite de la musa andalusa, ofereix una anàlisi íntima de les vides quotidianes de les treballadores del camp en un sector determinat, la producció de fruits vermells a la província de Huelva. El seu treball és indispensable per comprendre no només quin paper juga Andalusia al sistema món, sinó com les trajectòries de persones essencials per a la sustentació de la vida, han passat desapercebudes en la història hegemònica que es narra sobre les dones andaluses i sobre les dones de altres territoris que habiten i enriqueixen Andalusia. Igual que ha passat amb organitzacions de dones en altres sectors en diferents èpoques, dels quals se'n rescaten alguns episodis, el que se'n coneix sovint passa per ser un mer relat carregat de mitificació o històries tractades com anecdòtiques. És per això que a l'imaginari col·lectiu impera un ideal de dona andalusa que, en anomenar-lo, fa que s'activin una sèrie de dispositius que tenen a veure amb una qüestió exòtica i mitificada, allunyada del camp polític i de l'agència de les pròpies dones. A això hi ha contribuït en gran mesura una construcció cultural que s'ha dut a terme des de les grans arts i que eclipsa les veus dels protagonistes. Conjugar com s'ha creat el mite de la musa andalusa i indagar en algunes lluites liderades per dones que s'han desenvolupat i que es desenvolupen al territori, es presenta com una urgència per carregar de significat un relat feminitzat carregat de clixés i absències, que necessita ser revisat. Per això, es recorre constantment a un diàleg amb l'obra de Blas Infante, ja que presenta unes nocions d'avantguarda que avui són estratègies més que necessàries per avançar cap a un pensament crític i un horitzó desmitificador.