Los fracasados de la aventura

Quina bonica, l'aventura. Som aquí, al nostre saló, asseguts a la calor de la nostra còmoda butaca, amb una infusió a la mà mentre al llibre oa la pantalla uns paios fan coses que ens evadeixen de la nostra insignificant vida. Ens col·loquen davant de tots els perills i s'enfronten per nosaltres als mars, a les muntanyes, a les tempestes, als salvatges i als caramells. Són guapos i valents, estan coberts d'una suor viril i van mal afaitats, però en la mesura justa. Conquisten el món per nosaltres ia sobre omplen les nostres lúgubres tardes amb les seves històries formidables. Però quins esgotadors són els aventurers. Sempre al peu del canó, disposats a aparèixer en qualsevol moment, a demanar-te de tot -diners, admiració, compassió-, a fer-te veure com ets de miserable amb la teva vulgar infusió a la teva butaca sarrapastrosa mentre el vent de l'epopeia agita la seva cabellera ondulada . Són els més forts, els més agosarats, la seva existència rica i multicolor dóna mil voltes a la nostra vida diària buida i remilgada. Per això, de vegades, ens entren unes ganes boges de venjar-nos-en. Perquè malgrat les seves belles paraules, aquests herois magnífics també s'enganxen llenyades, la pífien, fiquen la pota fins al garrons. I en aquell moment, de sobte, es tornen molt discrets amb els seus errors, emmudeixen davant les seves errades, s'escaquegen de les ensopegades. Quan narren els seus fracassos només és per exalçar les seves victòries. Així doncs, per una vegada, prenem-nos la revenja: nosaltres, els mediocres, els prudents, els pusil·lànimes, enfonsem-los els nassos en els seus nyaps, mirem de prop les seves calamitats, ja que les històries dels seus infortunis són, sens dubte, més absurdes i còmiques que les de les seves conquestes. Quin plaer insòlit veure patinar aquests superhomes, veure ensopegar amb la catifa aquests conqueridors, veure patir revessos a aquests fanfarrons; miserable goig, petita venjança. I per què? Doncs perquè millor miserable i visc que heroi i mort.