Muchachas sicilianas

Laments que duren anys, mantells foscos per cobrir i amagar, finestres disposades a tancar-se, ulls que es mantenen perpètuament abatuts, boques que romanen en silenci, existències que s'extingeixen implacablement. La humanitat femenina que Maria Messina fixa als vuit relats que componen aquest volum repeteix els mateixos gestos, multiplica els mateixos dolors. La seva escriptura està lligada als perdedors i als humiliats, que, a la seva època i segons la seva experiència, no són altres que les dones. Messina retrata les figures femenines amb una malenconia punyent, en què s'aprecien ressonàncies autobiogràfiques i un desig implícit de denunciar les convencions socials de principis del segle XX. Una dona que escriu i explica el silenci d'altres dones, potser precisament perquè és conscient que ningú més no estaria disposat a fer-ho.