Mundus Novus

El regne visigot de Toledo no és més que pols enganxat a les ijares dels cavalls musulmans. Àrabs, beduïns i berbers intenten apoderar-se de les peces més sucoses del cadàver, mentre els valís omeies enviats des de Damasc són nomenats i deposats entre intrigues i fugaces aliances. L'Església assisteix a les lluites entre musulmans amb la vista posada a l'enyorat passat i encegada pel sol islàmic que il·lumina el futur. Una carta i un llibre arriben a Al-Àndalus de la mà d'un nou governador Omeya. L'Apocalypsis és rebut pels cristians com una promesa de salvació, i desenes d'eclesiàstics, així com els seus servidors, parteixen cap a les terres del nord a la recerca del mar de vidre al costat de les onades del qual es consumarà el Judici Final. Han sentit que allà resideixen els últims gots que resisteixen el govern musulmà, i saben que darrere de les muntanyes, lluny de les ciutats i calçades que jalonen la vella Hispània, ningú no podrà assolir-los. Al costat del mar, el record de Pelayo i les seves victòries perviu únicament a la memòria de la seva filla Ermesinda. Alfons, el seu marit, sembla més preocupat per passar el temps a les muntanyes, en lloc de preocupar-se per la grey cristiana que s'amaga entre les valls dels Montes Vindios. Ermesinda sap que el Judici Final és proper, i cal construir un regne que els protegeixi a tots. Només així, units gallecs, asturians, gots i càntabres, aconseguiran que la tempesta islàmica passi de llarg.