Si te digo que lo hice

"Així era. Així és. Ocupem rols pel simple fet de ser com som i no per qui en veritat ens sentim. Tot està organitzat perquè, cadascú, ens mantinguem fidels al que de nosaltres s'espera; al que, perquè sí, van decidir uns homes.Sempre homes.Homes amb por al color.Que vesteixen de fosc per amagar les seves cintures, per ocultar les seves idees.Que esborren els senyals de la seva carn i només deixen que, sobre el pit, llueixin els símbols de la seva fe penjant d'una cadena o d'un tros de corda. Homes que ens imposen lligadures que provenen d'algun lloc indefinit entre el cap i el gel, allà on arrelen la fatiga i la vergonya, el dubte i el desamor". Aquesta veu, plena de veritat, que parla sense embuts, amb tristesa, de l'educació repressora de la postguerra, pertany a Elvira, narradora i protagonista d'aquesta novel·la, pura poesia en prosa. Que als seus molts anys es confessa. I se'n culpa. Perquè, malgrat els seus desitjos i els seus amors, va acabar formant part dels que miren sense comprendre, aterrits per convertir-se en els personatges d'una parada particular de «monstres»: dones, homosexuals, borratxos, bojos, vermells...