Aguiló i Fuster, Marià

Marià Aguiló i Fuster (Palma, Mallorca, 1825-Barcelona, 1897). Poeta, filòleg i bibliògraf. De família benestant, s'interessà des de molt jove per la cultura catalana. Els seus primers poemes catalans, no recollits en volum fins després de la seva mort (<i>Records de jovenesa</i>, 1900), són d'un Romanticisme que palesa la influència de la poesia popular; en canvi, els escassos que, potser per influència de la revista <i>La Palma</i> o de l'escola conventual on cursà humanitats, escriví en castellà, són d'una qualitat molt inferior i usen unes formes retòriques més o menys provincianes. 1844 es traslladà a Barcelona per fer-hi la carrera de dret, que no arribà a exercir; es relacionà amb Pau Piferrer, Joaquim Rubió i Ors i altres intel·lectuals de l'època. Per aquests anys escriví molt, però publicà poc, i inicià les seves recerques bibliogràfiques, lingüístiques i folklòriques per tots els Països Catalans i àdhuc per la resta de la península Ibèrica i per França. Ajudà Piferrer a la biblioteca provincial de Barcelona i, en ésser creat el cos d'arxivers (1849), entrà a formar-ne part. El 1858 fou nomenat bibliotecari a la Universitat de València, on tingué relació amb Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente. Aquests anys treballà en la <i>Bibliografía catalana</i> (premiada a Madrid el 1860, però no publicada fins el 1927). El 1861 retornà a Barcelona com a oficial primer de la biblioteca universitària, de la qual esdevingué director deu anys més tard. Intervingué activament als Jocs Florals fins a ésser proclamat mestre en gai saber (1866); en fou nomenat mantenidor (1862, 1873, 1874) i president (1867 i 1888); fou membre de la comissió per a la reforma ortogràfica. Com a president pronuncià importants discursos sobre la llengua i la poesia popular. Amb l'obra poètica, parcialment recollida pel seu fill Àngel, i més tard publicada per Francesc Matheu als tres volums de <i>Poesies completes</i> (1925), intentà de fondre la tradició culta amb la popular, i hi aportà un substrat conservador, religiós i patriòtic; esdevingué un dels millors poetes romàntics per l'equilibri i la frescor de la seva llengua i pel tractament que sabé donar als temes preferits: la mort, la natura i l'amor. Donà a conèixer, en edicions de bibliòfil molt acurades, una sèrie de clàssics catalans, especialment a la <i>Biblioteca catalana</i> (en col·laboració amb Miquel Victorià Amer, B. Muntaner i el seu fill Àngel Aguiló) i al magnífic <i>Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI</i>. Recollí una gran quantitat de material folklòric, només publicat en una mínima part al <i>Romancer popular de la terra catalana</i> (1893), i lingüístic, editat als vuit volums del <i>Diccionari Aguiló</i> (1915-34). Exercí una gran influència, que encara no ha estat prou valorada, com a figura cabdal del moviment de la Renaixença, al Principat, a Mallorca i al País Valencià; fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona