Antologia

Iranzo, Víctor
Fenollosa, Carles (ed.)

Des de ben jove, Iranzo compartí i publicà ací i allà poemes esparsos a imitació postadolescent del que llegia, tot encara en bolquers, en castellà i sense massa volada. Ho arreplegà el 1871, amb el nom de Flores sin aroma, un volumet dedicat molt raonablement a un oncle seu, que havia pagat la impressió. «Aquells versos d'aprenent no tenien, com se sol dir, color, olor ni sabor», va dir després un Llorente potser excessiu, però també transparent: aquella primera poesia precària i mimètica, encara que farcida d'exaltació i d'ideologia, era una reivindicació banal. Iranzo, que no havia passat de voluntariós poeta castellà —«un vulgar imitador, un coplero pedestre»—, esdevingué molt més quan decidí trasplantar la seua poesia en valenciana, arreplegada pòstumament en Poesies (1900). Deixà línies que s'han de valorar sense hipòtesis: una obra prou extensa, de molta qualitat i coherència, participant intensa del jocfloralisme de moda però amb erupcions íntimes també nombroses que formen part, ben mirat, de la producció poética de més qualitat de tot el segle XIX valencià.