Bartomeu Oliver Orell (1893-1972)

un humanista entre dos mons

Martí Borràs, Gabriel

Bartomeu Oliver Orell (Binissalem 1893- Caracas 1972) és un dels grans oblidats de l’exili mallorquí. La seva vocació humanística el va fer abraçar el món de les lletres en la seva vessant pedagògica, filològica, literària i sociopolítica. Aquesta amplitud de mires, junta­ment amb el desastre de la Guerra Civil, que el trobà perseguit per la seva doble qualitat de catalanista i catòlic, li ha jugat en contra, en tant que la seva labor sobrepassa qualsevol disciplina particular.
Gran orador, col·laborador de la Fundació Bernat Metge i fundador d’un dels col·legis privats més emblemàtics de Barcelona, l’Institut Tècnic Eulàlia (1925), la seva trajectòria el relaciona directament o indirecta amb diverses gene­racions d’intel·lectuals, de Maria Montessori a mossèn Antoni Batlle, de Costa i Llobera a Josep Palau i Fabre, de Llorenç Riber a Miquel Dolç, i de Francesc Cambó a Miquel Coll i Alentorn o Joan Reventós.
­­La seva enorme labor docent a Veneçuela el portà a fundar-hi l’Instituto Escuela (1940) i a col·la­borar amb altres exiliats com els germans Pi i Sunyer o el mallorquí Bernat Jofre, arribant a esser degà de la Facultat d’Huma­nitats i Educació de Caracas (1950-51). Actualment du el seu nom un liceu d’educació secundària al país sud-americà.