Càmera subjectiva

poesia i cinema

Sala Valldaura, Josep Maria (ed.)

Mai la humanitat de les llengües orals havia llegit pels ulls tant com ara, perquè a la història de l’escriptura que s’inaugurava ara fa uns cinc mil anys, cal afegir la història de les imatges en moviment. El cinema va posar les imatges fixes en línia temporal i horitzontal a la velocitat de vint-i-quatre fotogrames muts per segon fa poc més d’un segle. D’aleshores ençà, sense distinció entre llegir i mirar, escriure o fer art, llegim individualment el registre de la memòria literària en materials tous fins a l’escriptura de la llum, i veiem/llegim la sintaxi de les imatges en una contínua projecció a les fosques. Els gèneres literaris narratius s’han aplicat al cinema i a la tecnologia digital i virtual. ¿I la poesia contemporània, parenta pobra del setè art i, alhora, germana del cinema d’art i assaig, s’ha mirat en el cinema? Aquí en teniu una resposta àuria, multiforme, inaudita.