Corvespre

Cabacés, Roser

Corvespre és la paraula clau d’aquest poemari, primer recull de Roser Cabacés. Aquest mot compost, que sembla construït a mig camí entre la mutació de la paraula «capvespre» i la del verb «corprendre», ens remet a la vivència central del llibre: l’experiència d’un amor que ha il·luminat la seva vida, però que s’ha acabat i alhora es resisteix a morir en el seu moment crepuscular. L’amor de Corvespre no viu de la foguerada juvenil. No hi trobem l’encegament sanguini ni el despit rabiós, sinó una sensualitat silenciosa, gairebé felina. No hi sentim el bullir de la sang, sinó el batec del «cor que estima en silenci», i que gràcies a aquesta quietud pot sentir dins seu coses gairebé inaudibles.