Cròniques de Trístia

Curbet, Quim

En aquella època ara ja tan reculada i en una ciutat petita i trista, la realitat era bàsicament monocroma. Des dels vestits de la gent fins als colors de les façanes, tot era més aviat gris i fins i tot a la naturalesa li costava ensenyar els colors.” L'època és la posterior al 1939, i la ciutat petita i trista, on el lector entreveurà Girona, podria ser qualsevol ciutat catalana d'aquell temps. És un ciutat que ha perdut la Guerra Civil, i que ha vist com els franquistes afusellaven un dels seus més il·lustres homes de lletres. I és a partir d'aquesta realitat que el narrador ens proposa un recorregut, entreteixit pels records familiars, per un temps vençut i per un país sotmès. I ho fa amb la sàvia i elegant combinació de text i il·lustració —en blanc i negre, és clar, feta per l'autor mateix— que atorga al llibre una especial qualitat. “Diuen que un recorda el que vol o pot recordar, o el que ha decidit recordar. Jo recordo els meus records i els records d'altres”, escriu l'autor. I afegeix: “i quan no en tinc me n'invento de nous”, perquè al capdavall, al que assistim és a un exercici literari, no pas nostàlgic però sí ple de recança i també d'ironia, pel món de la postguerra i el franquisme que va marcar fortament la vida de tants, fins i tot dels qui encara no havien nascut.