De l'arada a la ploma

les elits rurals del País Valencià a l'edat mitjana

Aparisi Romero, Frederic

El fill d’un llaurador, papa. Sens dubte, la singladura d’Alfons de Borja, elegit summe pontífex el 8 d’abril de 1455 amb el nom de Calixt III, és un dels millors exemples del que la historiografia ha convingut a denominar elits rurals. Tot i que els primers indicis ja es detecten en l’alta edat mitjana, no hi ha dubte que és a partir del segle XIII quan arreu d’Europa el fenomen de les elits rurals és més evident. L’increment dels intercanvis a partir de llavors es feu palès a la ciutat, però també al camp, on els processos de diferenciació interna de la comunitat camperola s’accentuaren. Gràcies a uns patrimonis extensos i diversificats, els sectors acomodats del món rural, que no només cal identificar amb llauradors rics sinó també amb artesans, notaris o clergues, consolidaren el control del govern local i el seu paper d’intermediaris entre la comunitat i la senyoria, la ciutat, l'Església o l’Estat. La riquesa material i el domini polític van tenir reflex en les pautes de consum que aquestes famílies adoptaren i en els nivells de vida que assoliren. Sobre aquestes bases, els prohoms rurals van protagonitzar una intensa mobilitat social i alhora física, ja que molts cediren a l’atracció de la ciutat. I així, parafrasejant sant Vicent Ferrer, passaren de caps de sardina a cua de tonyina. El llibre que sosteniu analitza els processos d’enriquiment, diferenciació i migració que van protagonitzar els prohoms rurals del País Valencià i que els van portar del camp a la ciutat, de l’arada a la ploma, en la tardor medieval.