De teulades en amunt

Valero Herrera, Isabel del Pilar

La poesia és aire que canta i reverbera, un enfilall de lletres que dringuen fràgils, els cercles d'onades que parpellegen, el zum-zum d'una abella sobre una flor.
També és poesia, però, unes imatges simbòliques que cerquen la metàfora, unes ombres que voleien en l'obaga, un cap absort, una tempesta, l'udol d'uns gossos, unes cendres, unes ales de corb, una boira afamada, un esbós, una aranya, el silenci, o un penell.
Miríades de lletres la componen i l'abstracció la dibuixa, amb ecos o notes descalces de simfonies prestades.
Si tu, que em llegeixes, et demores en qualsevol dels mots d'aquesta sinopsi, entra dins del recull i cerca'ls. Tal vegada així, t'adonaràs que formes part d'aquest palanquí ple de nostàlgia, trencadís de teulades i de nit.