Eixample

l'Antiga Esquerra de l'Eixample, la Dreta de l'Eixample, el Fort Pienc, la Nova Esquerra de l'Eixample, la Sagrada Família, Sant Antoni

Pernau, Gabriel
Camallonga, Frederic (il.)

Barcelona va créixer dins dels límits de Ciutat Vella fins que, a punt d'arribar a esclatar de tan densa com era, el 1854 el govern central autoritza l'enderroc de les muralles. La fi del confinament va permetre ocupar el gran pla que s'estenia entre la ciutat antiga i els municipis de Gràcia, Les Corts, Sants, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals. Amb l’aprovació, el 1859, del Pla Cerdà i de la mà del Modernisme, l’Eixample va esdevenir el gran barri residencial de Barcelona. La part central quedava reservada per a les classes benestants mentre que les classes populars s'instal·laven a Sant Antoni i als voltants del futur temple de la Sagrada Família. A la segona meitat del segle XX, el tram central de l'Eixample acabaria aplegant el gruix de l'activitat de la ciutat.