El blues d'Odisseu

Marcet, Xavier (1955- )

Havia caigut un plugim desagradable. Les meves sabates s’ensorraven en el fang llefiscós. Era d’hora i encara no havia esmorzat. El cos d’una noia d’uns vint-i-pico anys jeia sobre una catifa de llot. La inspectora Diana m’esperava. Es veia molt clar; a la noia l’havien violada, jo posseïa la fórmula per saber qui havia estat... preguntaria a la noia per l’acte criminal que havia sofert, eren aquests els meus poders. Vaig apropar-me a la víctima: «ara és el moment de la justícia, maca. Ho sento, ets morta, no hi podem fer res, confio, però espero que hagis vist la cara d’aquest malparit. Fes-me’n cinc cèntims. Diguem com era ell!».
I la noia m’ho diria.
Parlo amb els difunts.
Sóc l’Odisseu, canto una cançó trista que m’he inventat, faig la meva feina a la Galicia de les boires, la pluja i el fred. Pregunto als mort què els hi ha passat.
Ells saben coses