El Mont

dessota un cel

Pibernat, Ernest

El Mont. Dessota un cel, és un viatge poètic intimista sobre la muntanya de la Mare de Déu del Mont, que amb els seus 1124 metres d’alçada esdevé la torre de guaita perfecta per albirar els paisatges que configuren el nostre entorn. El poemari pretén endinsar-se, precisament, en aquest paisatge tot sovint feréstec, de mala petja, de corriols dreçats entre el rocam, que pugen dreturers fins al cim del Santuari. I és en aquests camins on els poemes s’aturen per glossar-ne indrets prou singulars, llocs i moments que configuren imatges evocadores, bellíssimes, canviants en el temps, però que mantenen l’essència i l’ànima dels ulls dels romeus que segle rere segle els han contemplat. A voltes és el mateix paisatge qui pren la paraula, qui ens parla a través del vent o la boirina per fer-nos partícips dels seus afanys i temences, dels seus records més íntims, de secrets sovint inconfessables. I ho fa amb un deix noucentista, on cada mot llisca entre el verdet del temps i la natura. La rima, els recursos expressius o les figures que hi sovintegen no són sinó una excusa formal per copsar-ne la bellesa antiga, secular, que la muntanya traspua