El peó

Cerdà, Paco

Aquest és un dels exemples de no-ficció literària més reeixits dels últims anys. El peó situa el cor de la trama a Estocolm durant l’hivern del 1962. Allà, sobre un tauler d’escacs, es disputa una partida entre dos homes de mons oposats.El mallorquí Arturo Pomar, Arturito, el nen prodigi que el No-Do va instrumentalitzar a la postguerra fins a convertir-lo en la icona d’una Espanya en blanc i negre, ara treballa com a auxiliar de Correus a Ciempozuelos i encara la seva última gran oportunitat contra un americà jove, excèntric i ambiciós: Bobby Fischer. Tots dos van servir de manera indirecta el poder. Tots dos van ser peons: l’un, del franquisme; l’altre, de la Guerra Freda.Paco Cerdà, un dels millors escriptors de la seva generació, basteix una història d’una gran qualitat narrativa sobre el compromís polític, els escacs i el poder, un relat aixecat al voltant dels setanta-set moviments d’aquell mític enfrontament. A les seves pàgines s’hi traça la crònica de nombrosos «peons» que van sacrificar la vida per les seves idees arreu del món: l’últim mort de la Guerra Civil, un espia americà atrapat a l’URSS, l’universitari negre que trenca amb la segregació racial al Mississipí, l’única víctima de la crisi dels míssils a Cuba, la bomba d’un falangista al Valle de los Caídos... El resultat és un calidoscopi brillant que convida a reflexionar sobre les implicacions personals de lliurar-se a un bàndol o ser utilitzat per ell, i el preu que se n’ha de pagar. Com ara, ser oblidat per la Història.