En Josep J., xueta

Pomar, Jaume

Jaume Pomar ha ideat una trama molt senzilla: segueix el fil de la història, de la dramàtica història, dels jueus de Mallorca i dels seus descendents al llarg de gairebé sis segles, i hi mescla elements fantasiosos que, és clar, són la part pròpiament novel·lística de l’obra. La «crònica», per dir-ho d’alguna manera, sense deixar de ser-ho, esdevé literatura fantàstica per obra i gràcia dels dos protagonistes: Josep Jueu i Franz Kafka. El primer, un nin amargat per la difícil convivència que pateix amb els seus companys d’escola; el segon, el geni bo, que per art de màgia fa desfilar davant els ulls astorats de l’al·lot tot el passat i el futur dels jueus mallorquins, despertant en el cor de l’adolescent aquella esperança indefallent que és en el centre de la idiosincràsia dels jueus d’arreu del món. Pomar es val del contrapunt per a teixir la narració: d’una banda, les calamitats sofertes pel poble jueu a Mallorca, i de l’altra, aquella tenacitat en l’espera, mai doblegada, que a la fi trobaran la terra promesa.