En més d'un sentit

Basset, Josep

Fa quaranta-sis o quaranta-set anys que Josep Basset recull ferros vells, i llaunes, i tubs de plom, i reixes, i barnilles de paraigües, i els converteix en escultures. Sempre que li ho deixen fer, als catàlegs de les exposicions estampa una paraula: «autodidacta». També li agrada escriure a sota de les fotografies de les seues escultures «soldadures de ferros vells». Defuig les grans paraules: «artista», «pintor», «escultor». La paraula «escultor», quan se la sent aplicar, li produeix un calfred a l’espinada. Xavier Serra El diàleg de Basset amb la matèria —amb les restes, amb els detritus— no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix —com a idea— cap a un escenari de crítica radical. Al meu entendre, l’obra de Basset qüestiona la nostra època i el sistema que la defineix: aquest capitalisme insaciable que tot ho converteix en deixalla, començant per les persones mateixes.