Eroica

Masanés, Cristina

Durant 65 dies, reclosa a casa per la pandèmia, l’escriptora surt cada matí al pati a fotografiar el cel. La imatge del blau, juntament amb la música de Beethoven i l’escriptura d’un diari l’ajuden a no perdre’s. Entre les diferents composicions de Beethoven, la simfonia que es va acabar titulant Eroica. Heroica, com la vida. Quan arriba la filla adolescent, pregunta per la mort de l’àvia: “ho vol saber tot, tot allò que mai no ha demanat, i jo explico i recordo sabent que la memòria escriptura la vida”. És així com allò que va néixer com un diari de confinament esdevé un fil de memòria que trena generacions: “La mare no va morir de malaltia, ni d’accident. Va morir de tristesa; una tristesa profunda, acumulada i ampla que no va encertar a revocar. La mare es va arrencar el cordó de la vida quan acabava de fer cinquanta anys.” Al final, cal tornar al món: “Hi estàvem bé, a la closca domèstica, a la casa tancada i a les seves notes lentes. Després de remuntar cingleres i variacions d’una melodia obsessiva extremament llarga, sortim al món, esllanguits, havent creuat l’Eroica”.