Geografies del vent

Gomila, Pere

Menorca i els ulls de qui se la mira, la viu i la sent, de qui habita els seus espais, s’amara de la seva cultura i batega amb la seva gent. Aquest és el binomi del qual neix el nou poemari de Pere Gomila, una proposta tant íntima com universal: la relació amb la terra d’origen. Menorca és l’escenari per on transiten els 57 poemes que integren el llibre, l’embolcall indestriable des d’on l’autor reflexiona sobre l’amistat, l’amor, l’edat, la infantesa, els records, la mort o la cultura. I també, evidentment, sobre el paisatge, que Gomila reclama i reivindica amb mestratge: (...) per voreres del sud, la gran fal·làcia,/ el nou paisatge encès pel trau immens/ que engolia el pinar fregant la platja. Nora Albert escriu al pròleg “Geografies del vent és el fruit d’una maduresa intel·lectual i artística que culmina en una obra serena i d’un voltatge líric de primer ordre en què els llocs fragmentaris es concentren en una perfecta cristal·lització per constituir-se en un Tot. Menorca, esdevinguda matèria poètica, –de manera semblant a l’univers de Sinera de Salvador Espriu o de l’Eivissa de Marià Villangómez que transcendiren el fet local per giravoltar-lo en universal–, després de Geografies del vent de Pere Gomila, formarà ja part d’un imaginari col·lectiu. Un poemari, doncs, bellament condemnat a la perdurabilitat