Glopades de riu

Pellissa Prades, Gemma

Quan travessava el pont li havia semblat que la remor de les aigües li xiuxiuejava el seu destí. (…) L’aire es va omplir d’una olor intensa de riu.
Aquella nit vaig sortir de l’aigua a poc a poc, com si el riu se m’enganxés a la pell per por de perdre’m per sempre. Ja feia molt de temps que havia deixat que m’engolís; però ara tenia un deute amb els meus.
Aquell sol pensament em va fer riure. Un riure net, sense bombolles. Vaig passar descalça per damunt de les pedres. Notava el pes del cos, feixuc, però mentre enfilava el camí cap al poble em vaig fixar que els peus, humits, no deixaven cap rastre.