La caiguda d'Amlet (o la caiguda de l'ac) / L'empestat

Oriol, Jordi

La caiguda d'Amlet. Versió de la versió. Perversió. Un monòleg en vers i infinit que se centra en el moment en què Hamlet s'aïlla, pren consciència de la seva consciència. Està sol, doncs, o potser és sord o és cec. És l'home i el seu destí. Condemnat a la llibertat. L'ésser que lluita per existir, intentant definir-se, delimitar-se, ser allò que no ha heretat, allò que és seu i només seu. Veiem quelcom que es precipita en Hamlet. És la caiguda de l'hac, la lletra que de l'anglès al català passa a no sonar.
L'empestat. Pròsper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l'illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d'abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s'ha infectat d'aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l'ha traït; un univers empestat. La mussitació d'una llengua que exprimirà fins a fer-ne un drama: aquest. L'empestat.