La fi de la dinastia catalana

Joan I i Martí l'Humà

Belenguer Cebrià, Ernest

Si es fa una ullada als darrers llibres que ha escrit Ernest Belenguer podrà comprovar-se que hi ha un buit entre el final del regnat de Pere el Cerimoniós (1387) i el començament dels Trastàmara des de 1412. Són els anys 1387-1410, en els quals van regnar els fills del rei Cerimoniós: Joan I i Martí l’Humà. Aquest llibre tracta precisament d’això, d’una època que fins a cert punt té més d’una investigació —molta més en Martí que no pas en Joan—, però cap obra de síntesi amb trets ben moderns. El seu estudi permet adonar-se de les diferències entre el primer germà, anomenat eufemísticament «el descurat», i el segon, que va intentar arreglar tots els desastres anteriors sense aconseguir-ho. I permet més coses, com ara veure la situació social, econòmica i institucional dels diversos regnes que constituïen l’anomenada posteriorment Corona d’Aragó. Però la mala gestió de Joan I o les rectificacions d’aquesta per Martí l’Humà van servir de ben poc. La mort acabà amb més d’un infant que hauria continuat la dinastia. No debades, Martí el Jove va morir a Sardenya sense esperar-ho ningú i l’únic fill que tenia, Frederic, era bastard. En realitat, era la raó menys vàlida per a no escollir-lo, ja que anys abans bastards havien estat els Trastàmara i els Avís portuguesos. El que passa, i així es diu, és que Frederic tenia set anys. El pare havia mort en 1409, l’avi en 1410 i la mare siciliana no era ningú en la cort. Efectivament, en 1410 es produïa la fi de la dinastia catalana