La sort de Sísif

Miralles, Marina

El roc, sabeu?, la pedra enorme que Sísif ha de carregar fins al cim d'una muntanya, però que quan arriba a dalt torna a caure i ell l'ha de tornar a buscar i carregar-la de nou, i vinga, amunt, que no ha estat res... Doncs no és res, aquest roc, no és res, aquest turment, al costat d'un altre. Hi ha una pedra que pesa més i que fa de més mal carregar, una pedra més grossa i més punyent que costa més d'arrossegar, que costa tant que Sísif es pot considerar afortunat. Que Sísif té sort, molta sort, de no haver de traginar l'absència d'algú que encara hi és. Quan algú hi és però no hi és, quan l'amor o el que sigui que s'hi assembla marxa per quedar-se, o quan marxa sense haver arribat mai, o quan arriba i no acaba de marxar, no hi ha pedra i no hi ha roc tan pesat per compensar-ho. No hi ha balança prou equilibrada per sospesar-ho. Només turment i pena, muntanya amunt, a la motxilla. A l'esquena.