Les mans

i altres relats de guerra

Navarro, Nel·lo

XIV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de Castelló

"Quan l’ombra dels bessons Miralles es projectà allargassada per la nau central de la capelleta de sant Onofre de Benigasló, de la gola de Teresa la Mieta va rajar un crit esgarrifós (tremebund, segons paraules del pòtol Eustaqui Mollar que en aquell moment captava almoina a la porta de l’església), un bram paorós i esfereïdor, que fins i tot apaivagà el soroll del tercer toc de campanes i glaçà l’alè de quasi tots els qui es disposaven plàcidament aquell diumenge de juliol a assistir als oficis del matí. Va ser aquest, però, només el primer d’una llarga sèrie de crits.
Asseguda al banc davanter, a quatre passes de l’altar, Teresa es posà més groga que un ciri, se li va enterbolir la vista i un vertiginós torbament li va envair el cap. La Mieta s’aixecà presa d’un estrany espasme i notà que les cames li feien figa i no li aguantaven els més de cent quilos que pesava. Llavors sentí que irremeiablement es desmaiava. Abans de caure com una bresquilla madura però, tingué temps de girar el cap i comprovar que tot el que havia intuït en contemplar l’ombra allargassada dels bessons Miralles que es projectava impassible des de la porta de la capelleta era rotundament cert.
El crit de Tereseta va ser com un avís d’alerta, com el cloqueig esvalotador d’una lloca vella que descobreix que la rabosa ronda el galliner. Així, en l’instant mateix que la seua descomunal corpenta queia definitivament desmaiada als braços de Quitèria Moltó, dona de l’escolà Vacacurra i veïna al primer banc, tots els assistents s’havien posat dempeus, havien girat la testa i tenien ja els ulls clavats en el bessons Miralles que lentament avançaven amb pas ferm i decidit per la nau central cap a les primeres files de bancs.
Segons contà l’endemà Uiso Mandel mentre l’afaitaven a la barberia, després del crit de Teresa dins del temple va regnar per uns instants un silenci tan espés que ni el mateix barber que l’afaiva l’haguera pogut tallar amb l’esmolada fulla de la seua navalla. Tothom restava mut amb la boca oberta i només s’escoltava el soroll de les passes dels dos bessons fins que, quan ja havien fet exactament sis gambades i mitja i eren a les envistes del cor, Fidel de la Blanquinosa, que es disposava a interpretar a l’orgue una versió pròpia d’un O Vere Deus, s’aixecà del catret, guaità la seua cara de furó pel barandat de fusta de faig que donava a la nau central de la capelleta i, fitant-los com avançaven, cridà amb poderosa veu de tenor: “S’han atrevit! Aquests mals dimonis s’han atrevit!”. Va ser el segon crit d’aquell diumenge de juliol."