Les opcions de Barcelona, 2

El segle de Capmany

Grau, Ramon

Passat el tràngol de 1714, sis dècades de creixement sota un règim opressiu però interessat a explotar els recursos del país per a una represa imperial transformaren l’economia i l’espai de la ciutat. L’aposta per la producció cotonera, vinculada amb la mecanització fabril a Europa, subratllà la singularitat de Barcelona dins d’Espanya. La manca de sintonia amb la Corona esclatà el 1773 en l’oposició al servei militar obligatori, considerat incompatible amb l’economia urbana. Pedro Rodríguez Campomanes, figura clau del govern, va presentar aleshores la dispersió per la ruralia com una estratègia de progrés industrial en tot el territori espanyol. Les institucions barcelonines, que no es podien enganyar sobre els seus motius, van trobar en Antoni de Capmany un escriptor disposat a defensar l’economia urbana aprofundint els valors il·lustrats proclamats pel ministre. Sobre base documental, Capmany va definir Barcelona com a punta de llança del progrés social i econòmic des del segle xii, amb una provocadora afirmació del caràcter democràtic de les institucions autòctones. La seva teorització d’Espanya com a nació de nacions el 1808 i les intervencions a les Corts de Cadis mostren una elasticitat i una adaptabilitat que són distintives de les aportacions culturals amb capacitat de transcendir totes les conjuntures.