Les vertaderres memòries de Salvador Orlan

López Crespí, Miquel

Premi de Narrativa, Vila d'Almassora '11.

La violència em feia por! Em demanava si, per servar la cultura d’una societat, els bons costums, tot el que existia d’amable i bell sota el cel hauríem de recórrer a l’espasa i el fuet com a Itàlia i Alemanya. Al Teatre Líric havia vist documentals i em feien fàstic aquells primitius italians i alemanys apallissant sindicalistes, jueus i persones d’esquerra. Mirava espaordit les immenses fogueres de llibres on cremaven Darwin, Marx, D’Alembert, Diderot, Heine, Voltaire, Remarque, Tolstoi... Marx i Engels m’eren indiferents. Mai no he volgut aprofundir en les ximpleries de Karl Marx. Però m’indignava l’odi vers Voltaire, a qui havia llegit quan estudiava a Saragossa. Era necessari portar a les fogueres una part del saber universal? El preu per garantir els nostres privilegis era cremar un nombre indeterminat d’homes i llibres? Hem de tornar als anys de la Inquisició, bastir un nou autoritarisme? La necessitat de la militarització de la societat, com havia dit en les meues conferències de suport al Moviment en temps de la guerra? Ho recordo de memòria. Era quan sonaven els trets dels escamots d’extermini per tota l’illa.