Lluíííís

Bel Fransi, Silvia

Hi ha preguntes que els poetes no ens hem fet mai —quants músculs tenim al cos humà?— i paraules que difícilment escriurem en un poema: sartori, romboides, deltoides, psoas.
Sent dona com sóc, hi ha músculs que, personalment, m’han servit molt més que d’altres. De poc m’ha servit, per exemple, ensenyar bíceps a la platja. Jo diria que, de tots els òrgans contràctils, els que més han vetllat per mi han estat dos petits i desconeguts músculs que tenim a cadascun dels costats de la comissura de la boca, tècnicament coneguts com a Risorio de Santorini (un parèntesi a banda i banda dels llavis
on poder acudir quan vulguem descansar l’ànima).
Si la vida es riu de tu, somriu. N’hi haurà prou amb enviar un petit impuls elèctric al cervell i apareixerà el senyal a l’horitzó del rostre.
Lluíííís!
De l’epíleg de l’autora