Memòries d'un filòleg norantí

Veny, Joan

Veny és un dels gegants del català que ens han llegat unes eines eficacíssimes i d’una gran altura científica. Pel seu caràcter bonhomiós l’assimilo al pacífic tarannà de Francesc de Borja Moll, tot el contrari del temperament volcànic d’Antoni M. Alcover i Joan Coromines. Però, alerta, Veny és un exaltat. De viva veu i per escrit branda sempre la bandera flamejant de l’amor. Però no ens l’hem de creure a ulls clucs. Quan declara que n’Estrella és l’amor de la seva vida, omet que abans de contreure matrimoni ja s’havia casat amb l’Atles lingüísitic. I no esmenta les innombrables declaracions d’amor que ha sembrat al llarg de la seva obra: amor al català; amor vehement a la natura; amor a Campos i a la seva gent; amor a la terra; amor al mar on anava a «prendre banys», a fer capxifos amb la blavosa silueta de Cabrera a l’horitzó... «Sóc un enamorat de les paraules», «Vos vullc! Vos estim!», diu en alguns dels seus textos