No ens en van dir gairebé res

Mirò i Solà, Lluís

La idea de l’obra que us presentem va néixer de l’examen dels documents i les fotografies familiars que l’autor i son germà desen en una caixa des de fa temps i als continguts de la qual, fins ara, no hi havien prestat gaire atenció. Capbussats en l’estudi dels papers i de les imatges retrobades, hi han descobert els rostres d’avantpassats, així com moltes circumstàncies de les seves vides que desconeixien perquè els pares mai els les van hi foren explicar.
A la vista d’aquesta documentació, l’autor i son germà constataren que no ens en van dir gairebé res i, immediatament, es plantejaren una altra qüestió: però, nosaltres què hem explicat de les nostres vides i d’allò que sabem dels pares i avis, als descendents?
Per això, l’autor ha escrit la present crònica amb la voluntat d’explicar als fills i nets tot allò que ell i son germà han pogut saber dels avantpassats- l’avi matern, assassinat al camp d’extermini de Mauthausen, el misteriós avi patern, la mare de caràcter heterodox, el pare republicà i catalanista, l’àvia materna valenciana...–, així com d’altres familiars, inclosos els de la banda de la muller. I ha complementat aquests relats amb les experiències pròpies referides als centres d’ensenyament dels quals fou alumne durant el franquisme –l’Escola del Mar, l’institut Balmes i la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona–, els amics que hi va fer, i també retrata circumstàncies vitals i persones amb les quals, mal que fos a tall de saludats, va tractar.
A la fi, sense dramatismes, a mode impressionista i amb certa causticitat descreguda, l’autor descriu a grans trets i gairebé sense proposar-s’ho, la mena de societat en la qual va créixer, durant la darrera meitat del segle XX. Això, sempre amb el rerefons de l’escala de valors imposada per la dictadura, a l’ombra de la llarga postguerra i amb l’objectiu de sobreviure amb dignitat, però sense emmascarar les contradiccions i ambigüitats que comporta la necessitat de reeixir.