Radiografies

Picgualles

Algun cop havia arribat a veure les pacients i després, quan les comparava amb la seva radiografia, sempre em feia un fart de riure. Però això va ser només els primers temps, perquè, de mica en mica, aquelles imatges cada vegada anaven deixant més petja en mi. Vaig començar a pensar que, en realitat, aquella era la veritable imatge de la gent, la interior, la que més s’acostava a la seva ànima. I quan la contrastava amb la visió exterior, se’m feia difícil no adonar-me de la quantitat d’hipocresia que l’envoltava. La roba caríssima ben planxada, els rínxols de perruqueria i les cotilles impossibles, aquelles dones exuberants no deixaven de ser fràgils conjunts d’ossos recoberts de greix i de pell. Estic segur que aquelles reflexions d’infantesa em van ensenyar a valorar la fragilitat del regal immerescut que era la vida i a intentar viure-la intensament