Sempre encara

Cucurella-Jorba, Meritxell

Entre la supèrbia ofensiva d’un tros de ferro rovellat deixat anar impúdicament sobre la sorra d’una platja en ple juny i la fragilitat d’un pètal de rosa tardana que ha sobreviscut un novembre insòlit en un jardí abandonat però que sap que tanmateix caurà. Així fa bàscula Sempre encara, que es podria titular el llibre dels breus, o els homes i els dies. Però l’hauríeu de llegir per saber-ne els motius.
Entre dubtes i certeses, Sempre encara entoma la fugida d’un escamot vençut integrat per una sola persona que es transmuta i riu i plou i cau i torna sempre a estimar. Sí, poemes d’amor.
Sempre encara és un clam, és un plany, és un fulgor sobtat enmig de la boira espessíssima. És un homenatge, o molts. És un vals. És una pedra rodona. És marge i és camí. Són dos adverbis. És una possibilitat.