Síntesi

Farriol, Mireia

No sé si m’acosto on m’allunyo del teu mar. Mida exacta d’aquell record, petit i fràgil, que hem guardat en el folre obscur d’un abric negre i que es manté intacte. Fuig aquell foc de joventut, aquella febre que era tot mans sota la brusa, aquella finestra oberta per la que entraria l’olor de ginesta, per sempre. Fuig la paraula que va ser verb, se l’emporta el teu vent, Mireia. Un recull de poemes on es diferencien tres parts: Una primera on la lluna és fosca i fa fred. Altra on la lluna és plena i la seva llum de seda ens ajuda a recordar. I una darrera part on la foscor projecta sobre la Lluna. Amor que ets ombra. Superlluna que també vessa llàgrimes