Sistema d'accentuació (valencià, castellà, italià, s. XIX-XX)

Raons de no assimilar-lo com fer-lo assequible

Saragossà, Abelard

¿Com s’ha format el sistema d’accentuació que apareix en les Normes de Castelló (1932)? ¿És racional i coherent? ¿És adequat per a la societat (accentuació de conduia, conduiem, conduieu; conduir, conduit, conduint; traicio, conduire, conduiria; penseu, pensaveu, pensarieu)? Després de comparar-lo amb el sistema del castellà i el de l’italià, el llibre deduïx que no és assimilable per als parlants per quatre factors: 1) la dièresi tònica, que no és necessària (la Renaixença accentuava veí / veína); 2) l’àtona, que sobra (si és camió —no camïó—, serà descafeinat —no descafeïnat—); 3) les excepcions freqüents ({entén però diran}, {veïna però egoisme}, {traïció però traireu}); 4) les regles que no responen a les estructures pròpies, sinó a les del llatí (obliqüitat però perspicuïtat) i les del francés (fluïdesa però fluid).
L’estudi de com s’han elaborat les regles d’accentuació mostra que l’objectiu no era aconseguir un sistema coherent i apte, sinó procurar que estiguera tan separat com fora possible del castellà (encara que això crearadificultats insalvables als parlants).
La segona part tracta l’accent diacrític (mon pare / el món), llista de paraules que ha anat variant i que les gramàtiques no mostren per a què aprofita. Amb arguments clars, Giner (1956) ho qüestionà, i Solà (1973) ho perfeccionà. Però les institucions normativitzadores no han aplicat les seues aportacions.
El llibre està elaborat des d’una orientació humanista i transversal: la llengua és dels parlants i del poble; i els gramàtics deuen fer propostes que, a més de coherents, siguen assimilables i practicables. En definitiva els gramàtics han d’estar al servici de les persones i de la societat. Eixa visió és poc compatible amb l’elitisme lingüístic, que espera que els parlants es limiten a callar i seguir els preceptes dels gramàtics.