The liquid Dark

Pey, Marcel

Al llarg de la seva obra, que ja supera els quaranta anys, Marcel Pey sempre ha buscat la confluència entre la imatge psíquica i la instantània fotogràfica. De fet, les lectures són similars i el parpelleig no difereix gaire del mecanisme de l’objectiu d’una càmera. L’aparell òptic s’obre com una lent, de la mateixa manera que la imatge poètica apareix gairebé de sobte omplint el buit del llenguatge purament comunicatiu.
Hi ha una profunda i tenaç convicció sobre les visions interiors que actuen sobre la seva manera de captar la realitat i que, alhora, transformen la percepció de qui les visiona. En aquest sentit, els diferents referents de l’obra de Pey, tant siguin narratius com cinematogràfics, poètics, fotogràfics, musicals o pictòrics, s’uneixen per aconseguir imatges nítides, sovint incomprensibles, que ens permeten indagar en nosaltres mateixos. Aquest llenguatge participatiu, tàcit, rescata imatges fantasma per introduir-nos en un cosmos fantàstic entre la imaginació, el somni, l’inconscient i aquesta frontera entre esperit i cos, desig i repressió. La suggestió del sexe té un paper fonamental en el que cadascú vol veure en els seus poemes i fotografies rescatades i inspiradores.
Podem adduir-nos en ell a través, també, d’una peça de Warhol, un dels films històrics de David Lynch o la trencadissa impàvidament dramàtica de ‘L’ànsia’, de Tony Scott, el cas de Pey en una escala superior a causa del barroquisme de la seva concepció estètica i el fetitxisme dels àngels o dels uniformes i armes que ens conviden a l’abisme. El poètic i el pictòric sorgeixen en les dues cares de la moneda, de la mateixa manera que la incitació creativa és una aposta que va més enllà d’aquestes arts convencionals, que l’artista subverteix. A ‘Liquid Dark’, la proposta s’inscriu en la seva mateixa obra com la d’un visionari dels seus llibres antics, com un vident dels seus llibres futurs. Beu del dolor sota la tempesta en el cibercop, en aquesta energia fosca que propicia el poema.
La seva poesia és un anunci apocalíptic mentre escolta el precursor ‘Saturn Drive penetra en els baixos fons com si entrés en un relat –o sintonitzés– amb William Gibson i els seus submons, en la matriu del ciberespai on buscarà recanvi per als seus òrgans neuronals malmesos o simplement visitarà vells amics en aquesta extensió de l’ànima per on deriva la memòria. En el cas de ‘Liquid Dark’, Pey ha tornat a paisatges evanescents però reconeixibles per als que el seguim des dels anys setanta. Hi ha un univers en descomposició més sòlid que mai, una incitació a la traïdoria, als crims de moda, a la vida com un thriller desgavellat en la sintonia dels seus mateixos vídeos, els que converteixen en material profundament líric espais aparentment inpoètics