Torxes

Rodríguez Lozano, Àngel

Si és veritat que les arrels són les ales enterrades de l’ànima, alço la copa de la remembrança, i vesso unes gotes de vi en honor a l’arbre sagrat dels llinatges.
Amb veneració proposo un brindis per tots: admiro de l’avi matern, la bonhomia; de l’avi patern, l’esperit aventurer; de l’àvia materna, la puresa, el pensar primer en els altres, el sentit de l’equilibri; de l’àvia paterna, la paciència, la fragilitat d’una figura de guix, la parsimònia, el cor encès; del meu pare, el cap inquiet, la inventiva, la força interior, el nervi, l’esperit de lluita; de la meva mare, el verb afuat, la generositat, la senzillesa, la discreció, l’esperit inquisitiu, la passió i un do especial pels animals i les plantes; i d’altres que no sabria dir ara, el llegat d’il·lusions del qual no en seré mereixedor fins que no n’hagi recollit les llavors, les sembri en mi i les escampi a gratcient.
Espero ser prou digne d’aquesta herència amassada amb les mans de l’estimació. Us dec aquest fluix essencial, aquest grumoll de veritat liquada que s’ha fet teixit, cabells, glucosa, limfa, ossos i òrgans, i que m’arriba destil·lat des de la mescla originària de l’himeneu primordial, fluint pels humors i les llàgrimes, pel semen, la suor i la saliva, que ha reposat uns mesos en el líquid amniòtic, i sobreïx per la gota de calostre que regalima a l’aureola granulada, i ara circula en forma de sang per les artèries que bombegen el cor i el miler de venes que reguen el cervell; tot i que encara em queda la incògnita de no saber qui sóc, interrogant que es perdrà bruscament en un bleix, el darrer vagit tebi de l’esperit, l’única matèria no perdurable.