Vilnis

Em vaig perdre en el centre de la ciutat, vaig fer una foto a un restaurant xinès anomenat Hongkongas, vaig passar tres vegades per davant d'un parc cada vegada més fosc on cridaren els estornells. Vaig tractar de fer un vídeo de l'arbre des del qual xisclaven la seva cançó vespertina, però el que em va sortir no transmetia la potència del capvespre urbà, amb totes les seves possibilitats, el seu entusiasme i el seu caos. Em va venir llavors la idea que l'artista veritable pren un detall, en aquest món infinit no hi ha més remei que discriminar, però en el detall batega tot el que està fora de l'enquadrament, el mateix enquadrament genera un món veritable, harmoniós i complet al voltant . S'estava fent massa de nit. Vaig esborrar el vídeo fallit, em vaig preguntar si és impossible transmetre als altres intactes les sensacions que ens assalten, vaig sentir un sobtat i grandíssim desig de viure, vaig sopar en un restaurant vagament japonès i em vaig anar a dormir a un bed & breakfast a el fons d'un carreró. Tots els llits del món són el meu llit, vaig apuntar a la llibreta.