Raimon

aquest jo que jo soc

Alberola, Miquel

Raimon es debat entre el personatge d’ell que han creat els altres i l’home lliure que sempre ha estat, i viu amb una certa sensació que si vols tenir criteri propi, sempre has de pagar un costós peatge. Ara, superada la vuitantena, mira enrere i passa comptes amb una societat que l’ha convertit en un mite, però també l’ha apartat quan no encaixava. Josep Pla diria que li recorda «el jove pobre de les novel·les de Balzac i Flaubert», Pere Quart el descriuria com una «criatura providencial», i aquell jove que amb amb les seves cançons «exhala, en català de València, una vociferació fenomenal» seria retratat, el 1964, per Fuster. Miró dissenyà la portada d’un disc seu, i així anà creixent el fenomen. Perseguit per la repressió franquista, no deixà mai d’actuar en universitats, actes i concerts, sempre amb l’ombra d’una irrupció policial o d’un ban de la censura planant al damunt. Mentre aconseguia anar burlant la grisor, a l’estranger la seva figura creixia amb concerts importantíssims a París i gires que el durien als Estats Units o al Japó quan encara mai ningú hi havia cantat en català. I mentrestant, l’amor de l’Annalisa, la seva dona, que també omple pàgines de la seva vida.