¿Valéncia o València, sorprés o sorprès?

accentuació de la lletra e : creiximents estructurals de la vocal è

Saragossà, Abelard

¿València o Valéncia? Eixe tema està unit a l’accentuació de la lletra e (¿entés o entès?). Abans de les aportacions de Sanchis Guarner (1950) i Gulsoy (1981), no compreníem l’evolució des del llatí al valencià actual. Eixe desconeiximent ha possibilitat una actuació heterogènia: en l’accentuació, les paraules patrimonials seguixen la fonètica valenciana (entés, ella comprén, conéixer); en canvi, els cultismes plans i esdrúixols apliquen el model català («sèsam, guèiser, època, plèiade»). El llibre argumenta per quines raons eixa mescla de models no és assimilable ni practicable per als par­lants. També mostra que la gramàtica de l’Acadèmia no des­criu el valencià com és. Eixa qüestió deu afectar centenars de paraules, l’accentuació de les quals convindria revisar.
En el procés descrit, ha intervingut, des de 1915, la influència d’autors catalans, la qual també ha actuat en el nom del Cap i Casal. El treball de Gulsoy i la pronunciació del sufix llatí -ENTIA durant el segle XX comporten que, des de Jaume I al nostres dies, la pronunciació ha sigut Valéncia. En canvi, els dos fets de no considerar l’evolució al llarg dels segles ni la implicació del valencià del segle XX han permés afirmar, sense cap prova positiva, que la pronunciació històrica seria una su­peditació al castellà. El llibre explica per quines raons els ba­lears i una part dels catalans, contràriament als valencians, diuen València. També analitza si els informes favorables a la grafia è consideren el treball de Gulsoy, i si apliquen ade­quadament els principis internacionals dels topònims.